Mentrestant agafa'm la mà - Kirmen Uribe

“La poesia de Kirmen Uribe enfonsa les seves arrels al País Basc, però és totalment universal”. La cita va aparèixer a la revista The Harvard Book Review, de la Universitat de Harvard. I és que ja fa temps que a l’altra banda de l’Atlàntic, i més enllà de les nostres fronteres es coneix aquest poeta que només escriu en euskera. De fet, la traducció anglesa d’aquest llibre va ser premiat pel PEN American Center al 2007. Aquí, però, també vam saber reconèixer la veu autèntica d’aquest poeta, i li vàrem donar el Premi Nacional de la Crítica. Ara per fi ens arriba ara aquest Mentrestant agafa’m la mà en una deliciosa edició bilingüe en català, traduïda per en Jon Elordi i Laia Noguera, després de les anteriors traduccions no només a l’anglès sinó també al francès (que li va permetre conèixer François Moget i amb qui va fer un espectacle basat en el text), i per suposat al castellà. Podríem dir que la universalitat del poeta, doncs, també queda transcrita en la seva literatura. Però ja quan va escriure aquesta petita joia poètica, l’any 2001, es podia copsar com les històries que és capaç de concentrar en uns quants versos, eren completament transferibles, més enllà del seu poble i dels ecos dels viatges que també s’inclouen en aquest volum.
Kirmen Uribe torna estar d’actualitat pel seu Bilbao-New York-Bilbao amb què li van donar el Premi Nacional de Narrativa 2009, quan encara no tenia editor en castellà. Però el cas és que Uribe porta dècades escrivint i fusionant la poesia amb altres disciplines, especialment audiovisuals, i fent recitals per Europa i els Estats Units. Uribe té una capacitat magnètica per parlar de coses petites amb una intimitat i una bellesa que traspassen tots els murs. Només cal llegir l’elegíac primer poema, El riu, per captar aquest sentit líric perpetrat per una escriptura austera, sense filigranes. Nascut a Ondarroa, va nèixer en una família de pescadors, i potser per això la trascendència màgica de les petites comunitats es traspua en els seus versos, que tenen molt de petites històries explicades a la vora d’un cafè després d’un llarg dia. Ell mateix ha comentat que sovint són les històries que li expliquen les que acaben omplint els seus versos, i per això tal vegada, contagien una vivència profundament empàtica i comunicativa, com si a través dels versos fossim capaços d’endinsar-nos en el subjecte observat, i alhora en la mirada del que observa.
Però per sobre de tot, a la poesia de Kirmen Uribe s’hi respira realitat, molt més que retòrica o autoreferencialitat. Uribe s’externalitza, mostra el món. I per la espiera s’hi entrelluquen meravelles quotidianes, perles a la sorra. Els títols dels poemes són a vegades rurals, Cirerer, El temps dels arbres, Pomes, Núvols, Camps verds, El faig; però no bucòlics, ja que s’entremesclen amb d’altres com El supermercat, Tecnologia, Accident de cotxe o L’ascensor. Però la temàtica sempre és purament humana, ple de petiteteses perdudes en un cosmos miop, de fugacitats que es tornen immortals, com bé diu en el seu poema: “Escriviu també el meu nom amb aigua, / perquè la pluja defineix aquí, / a casa nostra, les siluetes de les persones.” (‘De l’epitafi de John Keats’).

KIRMEN URIBE
Mentrestant agafa’m la mà
Proa, 2010, 192 pàgs.